-->

VERSIONS DE POEMES D'ESTELLÉS

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua.

La façana blanca i el pati ple de flors

Les cambres lluminoses i la cuina petita

Per sentir el calor del menjar al forn

Un saló gran on vivíem tots junts

Passant les vesprades llegint llibres,

fent faena o sense fer res.

Ma casa la derrocaren un dia

I ens deixaren al carrer

Feroçment ens la llevaren del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre veig el solar.

Han passat anys, molts anys;han passat

moltes coses i el solar continua sent solar.

Per què ma casa, si no destorbava ningú?

Ens pagaren una misèria, un no-res

Per tota una vida, la infantesa de ma mare,

La joventut dels seus pares, i per a què?

Ara només existeix un lloc on deixen

Cotxes aparcats i passegen gossos,

Un terreny sense sentit, un forat

Que abans era vida plena, la meua,

La dels meus i la d'un barri

amb ganes d'obrir-se pas.

De sobte encara em pren la fúria

Què voleu que hi faça! Ma casa ho era tot.

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua.

                                                                 Marcel Pérez, 4tA

(Versió del poema de V.A. Estellés: No hi havia A València dos amants com nosaltres)

-->

L'INSTITUT

En l'institut, hi havia professors pels corredors,
Deien coses de treballs,llargs treballs,
d'un difícil treball d'història potser.
I fumaven. Recordes que, en l'entrada, fumaven.
La biblioteca tenia un vell prestigi.
No hi havies entrat mai. I no hi entraries mai.
Un amic t'hi va dur. Estava tancada, com sempre.
Vàreu passar de llarg. Amb els exàmens,
els alumnes s'inquietaven a l'estudiar.
Em conten que, en l'època d'exàmens, les hores no passaven.
En acabar-los, hi hagué, per als alumnes, una recompensa?
No ho he sabut. No ho sé.
Iguals que els butlletins portaven els suspensos, les vacances
tornaven la llum a la foscor.

Si no recorde mal, per aquell temps llegies -i pot ser
acabaves fart de tants llibres- allò que et manaven.
De Newton et venia el record del que donaves en física
-mecànica o dinàmica, o la cinemàtica amb les lleis
de moviment- i dius massa, oh, em vull jubilar!
Vau aconseguir el graduat. Al començar altres cursos,
anomenats Batxillerat, vas plorar, deprimit.
En la cafeteria et prengueres un café sense sucre.

                                                                                Marina Font, 4tA

(Versió del poema "Les Coses"- de Vicent Andrés Estellés)

Allò més fotut de la mort no és la mort en si, 

sinó que els altres viuen i t'editen el paper

 que comprometrà la teua molt digna memòria. (Vicent Andrés Estellés)

Allò més fotut de suspendre no és suspendre en si

 sinó que els altres aproven, i t'editen el paper 

que compromet la teua digna mascletà de les dues.  (Versió de Miquel Nàcher,, (1r Batxillerat))

 

Festes a València

En una vida llarga i única

viuràs les festes que has tingut

i en molt constant i seguida evasió

no tindràs en la sang res per donar.

Dos índexs veuràs en la teua mà

d’agafar un per un els gots

i de signar justificants de malatia,

falsos arguments, fosques mentides

La festa més alegre tindràs.

En cap país igual serà

i a l’altre món no en trobaràs una igual

T’aplaudiran milers d’amics

que van compartir amb tu alegries i penúries

i que ni mort s’oblidadran de tu.

Miquel Coll (1r Batxillerat)

ELS POEMES QUE ENS AGRADEN PER RECITAR

EL GRAN FOC DELS GARBONS 61 Es va morir a la primera, i tots deien si hauria mort altres vegades, de tan rebé com va morir, com si ho tingués assajat, cara l’espill, com els actors i com els oradors que verifiquen o constaten certes actituds. Va morir a la primera, i ho féu sense faltar-li cap detall, amb tota dignitat iconogràfica. Interrogada sobre antecedents, l’esposa no pogué adduir-ne massa, com no fos aquell dia, ja llunyà, que en culminar un coit tingué un pantaix i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.                                                                           Recomane tenebres QUADERN PER A NINGÚ   VII no em moriré d’amor. em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer, amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré els llavis per no dir el teu nom. el vull per a mi sol per a tota la mort   VIII hauré estat a la teua vida un episodi insignificant. no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua. en tot cas, em recordaràs algun dia en agafar un llibre meu, en oir que parlen de mi. ah, sí, jo el vaig conéixer. i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments, i continuareu bevent i parlant d’altres coses   X passen els cels però és el mateix cel que sempre passa. als meus modestos versos sempre passa el mateix vers, aquell que tracta d’evocar-te. tu mai no ho sabràs                                         Les pedres de l'àmfora   EXPLICACIÓ Allà on he anat ha estat per recollir pedres només, i sóc un sac de pedres. Puc dir els llocs i puc dir els moments en què, inclinat a la materna terra, he recollit tantes formes de pedres, he vigilat tantes formes de vida. M'han foradat a voltes la butxaca i jo he sentit a la meua epidermis el seu arrap com un dolç regalim, com el senyal de callada existència. De vora el mar, del secà insolidari, i del camí de l'horta polsegosa, he anat fent el meu nocturn catàleg amb voluntat evidentment diürna. Diran de mi: És l'home de les pedres. Pedres humils i rebotades, pedres, pedres que no constaran a les cròniques, i jo ara escric la pàl·lida memòria, la voluntat decidida de càntic, el fet solar, el venjatiu projecte d'un poble antic com les pedres també. Pedres, fragments de tota una existència, arrodonida d'activitats marítimes o cantelluts de soledat superba. Pedres, només: un manament de pedres que aquest País em deixava a les mans. Pedres de riu i pedretes de via, ferruginós i metàl·lic destí! No són lunars: són humanes, només, amb el perfil humanament cansat com d'esperar anys i anys l'arribada d'algun moment que elles saben només, com esperant la meua mà sol·lícita.                                    Llibre de les pedres (Mural del País Valencià, Llibre III) Vicent Andrés Estellés, L´hotel París(1973)

El principi i la fi són la mateixa cosa. Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares, on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats, on torne cada dia inesperadament, mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses. El principi i la fi són un poble, Françoise.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,

amb un pins i una sèquia i unes pedres antigues

i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,

i pel vespre volaven els coloms. Era un poble

humil, amb carrers amples, i corrals, i balcons,

i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

DOCUMENTALS
     Car sapiats per cert que les disposicions del  
     món que ara corren, molt són pitjors que hom no.n  
     poria expressar, e Déus farà en breu pus terribles 
     joís que hom no poria pensar ni aesmar. 
              Arnau de Vilanova
Has viscut plenament i dolorosament 
en un temps i un país, has viscut en Europa 
uns anys determinats. Ara passen pel·lícules, 
documentals d'aquell temps, de tanta misèria. 
S'esgarrifen els fills. ¿Sols hi havia la guerra, 
les delacions, el tacte de colzes, sols la fam? 
Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla, 
un amor impensat per a tota la vida: 
s'amagava en els cines, en les darreres files; 
presumien, els jóvens, agafant-se del braç: 
prudentment es soltaven en arribar a  casa. 
¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n'hi havia, 
com hi havia també un sentiment confús 
de culpabilitat. I la barbaritat 
de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell. 
Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida. 
Ara tot és distint. Fan futbol per la tele. 

Ací em pariren i ací estic.

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.


                     Vicent Andrés Estellés, LLIBRE DE MERAVELLES

 
 

Bacanal, 1871. Lawrence Alma-Tadema.

 

HORACIANES


LXVIII


m'han censurat que pose
als meus modestos herois
noms grecs i no llatins.

em fot i me n'hi en fot
d'aquests patriotes puristes
d'una pàtria com un gra
mmmd'arròs inflat.

no puc renunciar al patrimoni
de la nostra vella cultura.
més endavant, d'ací uns
quants segles, un obscur
poeta català donarà als
seus herois noms llatins.

la nostra cultura es va
bastint entre sang i acers.
també cada vegada que escric
un nom grec experimente una
estranya fascinació. com
fan els militars, que solen
posar als mapes breus agulles,
minúscules banderes, jo pose
els noms, i sota cada nom,
com si el nom fos una pedra,
alena impacient un grill o
una cigala, i de vegades un
mmmescorpí.

sapieu-ho tots d'una vegada:
sóc llatí, amargament llatí.
per això, desesperadament,
mmmenyore grècia.

POEMES D'ESTELLÉS QUE ENS AGRADEN PER RECITAR i
CANÇONS D'OVIDI

Horacianes

[I]

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot. 

XLII

m’he estimat molt la vida, 
no com a plenitud, cosa total, 
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, 
ara un pessic d’aquesta salsa, 
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, 
què dieu d’aquest lluç, 
és sorprenent el fet d’una cirera. 
m’agrada així la vida, 
aquest got d’aigua, 
çuna jove que passa pel carrer 
aques verd 
               aquest pètal 
                                allò 
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls, 
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, 
com aquest passarell, 
                              aquell melic, 
com la primera dent d’un infant. 

*
Parres, llimeres,
alegria de viure.
Finestra oberta.
*
M'acompanyes, 
vida secreta, i fores
com llum petita.
*
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
*
Res no és obscé i tan sols compta el bé.
* 

 ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE:
-->

Aquest es el poema que més m’ ha agradat perquè  m’ encanta la manera en que Estellés ha plasmat la revindicació d’un poble (València)  davant la repressió franquista.

Al principi conta que ets un rebel per dins i que pateixes pel teu poble i pel tot el que està passant. Però més endavant ja és igual el que et facen, tu el defendràs obertament i assumiràs les conseqüències però amb la consciència ben neta (Irene S.)

-->

Valoració general de l’obra d’Estellés

Els poemes d’ Estellés m’agraden perquè estan escrits en un to humil i quotidià (l'ús sobtador de mots i expressions pròpies del registre col·loquial, adjectivació i utilització de superlatius , utilització  d’ imatges metafòriques) . Com si diguérem que està escrit per tothom però la gràcia és que si t’hi fixes i et dones compte que era un home molt cult i sabia ben bé el que escrivia, quan per exemple escrivia referències al panorama sociocultural, al cinema i a grans autors des dels clàssics grecollatins fins a respectats poetes moderns de la literatura catalana. (Irene S.)

M'aclame a tu

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

TOT ESPERANT ULISSES
                 Cançó d'Ovidi Montllor
 

Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.

Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor,

mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!

5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

L'OFICI

Venies d'una llarga familia de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.

i deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves el feixos de pinassa en el forn.