ELS POEMES QUE ENS AGRADEN PER RECITAR

EL GRAN FOC DELS GARBONS 61 Es va morir a la primera, i tots deien si hauria mort altres vegades, de tan rebé com va morir, com si ho tingués assajat, cara l’espill, com els actors i com els oradors que verifiquen o constaten certes actituds. Va morir a la primera, i ho féu sense faltar-li cap detall, amb tota dignitat iconogràfica. Interrogada sobre antecedents, l’esposa no pogué adduir-ne massa, com no fos aquell dia, ja llunyà, que en culminar un coit tingué un pantaix i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.                                                                           Recomane tenebres QUADERN PER A NINGÚ   VII no em moriré d’amor. em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer, amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré els llavis per no dir el teu nom. el vull per a mi sol per a tota la mort   VIII hauré estat a la teua vida un episodi insignificant. no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua. en tot cas, em recordaràs algun dia en agafar un llibre meu, en oir que parlen de mi. ah, sí, jo el vaig conéixer. i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments, i continuareu bevent i parlant d’altres coses   X passen els cels però és el mateix cel que sempre passa. als meus modestos versos sempre passa el mateix vers, aquell que tracta d’evocar-te. tu mai no ho sabràs                                         Les pedres de l'àmfora   EXPLICACIÓ Allà on he anat ha estat per recollir pedres només, i sóc un sac de pedres. Puc dir els llocs i puc dir els moments en què, inclinat a la materna terra, he recollit tantes formes de pedres, he vigilat tantes formes de vida. M'han foradat a voltes la butxaca i jo he sentit a la meua epidermis el seu arrap com un dolç regalim, com el senyal de callada existència. De vora el mar, del secà insolidari, i del camí de l'horta polsegosa, he anat fent el meu nocturn catàleg amb voluntat evidentment diürna. Diran de mi: És l'home de les pedres. Pedres humils i rebotades, pedres, pedres que no constaran a les cròniques, i jo ara escric la pàl·lida memòria, la voluntat decidida de càntic, el fet solar, el venjatiu projecte d'un poble antic com les pedres també. Pedres, fragments de tota una existència, arrodonida d'activitats marítimes o cantelluts de soledat superba. Pedres, només: un manament de pedres que aquest País em deixava a les mans. Pedres de riu i pedretes de via, ferruginós i metàl·lic destí! No són lunars: són humanes, només, amb el perfil humanament cansat com d'esperar anys i anys l'arribada d'algun moment que elles saben només, com esperant la meua mà sol·lícita.                                    Llibre de les pedres (Mural del País Valencià, Llibre III) Vicent Andrés Estellés, L´hotel París(1973)

El principi i la fi són la mateixa cosa. Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares, on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats, on torne cada dia inesperadament, mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses. El principi i la fi són un poble, Françoise.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,

amb un pins i una sèquia i unes pedres antigues

i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,

i pel vespre volaven els coloms. Era un poble

humil, amb carrers amples, i corrals, i balcons,

i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

DOCUMENTALS
     Car sapiats per cert que les disposicions del  
     món que ara corren, molt són pitjors que hom no.n  
     poria expressar, e Déus farà en breu pus terribles 
     joís que hom no poria pensar ni aesmar. 
              Arnau de Vilanova
Has viscut plenament i dolorosament 
en un temps i un país, has viscut en Europa 
uns anys determinats. Ara passen pel·lícules, 
documentals d'aquell temps, de tanta misèria. 
S'esgarrifen els fills. ¿Sols hi havia la guerra, 
les delacions, el tacte de colzes, sols la fam? 
Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla, 
un amor impensat per a tota la vida: 
s'amagava en els cines, en les darreres files; 
presumien, els jóvens, agafant-se del braç: 
prudentment es soltaven en arribar a  casa. 
¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n'hi havia, 
com hi havia també un sentiment confús 
de culpabilitat. I la barbaritat 
de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell. 
Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida. 
Ara tot és distint. Fan futbol per la tele. 

Ací em pariren i ací estic.

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.


                     Vicent Andrés Estellés, LLIBRE DE MERAVELLES